El llegat del senyor Pere Llonch de Vilafant

 

Avui m’ha arribat a la bústia de casa la Memòria d’activitats del grup Mifas corresponent a l’exercici 2007, a dins de la qual hi havia inserit el Full Informatiu de l’associació de Girona (entitat que vindria a ser la ‘casa gran’ de la discapacitat a les comarques gironines, com diria segurament l’Artur Mas si en fos president -electe o quasi).
Però no és pas de discapacitat ni dels discapacitats, que vull parlar, sinó d’un detall que hi ha al final de la informació sobre la inauguració del nou Centre ocupacional i de recursos Pere Llonch, a Vilafant (que en el seu moment, el divendres 18 de juliol -ja va bé que la data tingui connotacions positives, tanmateix-, va tenir molt de ressò a la premsa del país), recollida a la Memòria, i que vull destacar per dues raons: perquè aquest detall es troba precisament en l’origen de la notícia, ja que en va ser en bona part la causa -la causa primera-; i perquè és una prova fefaent que els petits canvis són poderosos, i que ho podrien ser -ho poden ser- encara molt més.
Vegem aquest retall del final de la notícia del dia donada pel Diari de Girona:

“Del cost total de construcció i adequació del centre, 532.000 euros han estat subvencionats pel Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat i la resta, s’ha repartit entre aportacions privades i públiques, així com dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del
cost total gràcies a l’herència d’un antic soci de Mifas, Pere Llonch, que va llegar bona part de les seves propietats a Mifas“.
Tothom està d’acord que heretar està molt bé, que és una gran sort per a qui li toca, i que té conseqüències positives immediates per als seus beneficiaris. Deixant de costat els típics i tòpics comentaris babaus en el sentit que és “una moma, una ganga” i altres expressions igual d’originals, sospitosament semblants a les que es deixen anar el dia de la rifa de Nadal, per exemple, el cert és que aquelles afirmacions sobre la bondat de l’herència són indiscutibles, irrefutables. Aleshores, si és així, quan es dóna el cas, la pregunta lògica és: i per què no es dóna el cas sistemàticament? Tothom està d’acord que l’herència és positiva, una cosa excel·lent, però ningú no fa res per universalitzar-la, per convertir-la en un dret general, una peça normal -no pas excepcional ni restringida- del funcionament del sistema: una peça normal, que no pot deixar de ser-hi, perquè és molt important -encara més: imprescindible, vital.
Si tan bo és rebre una herència, un llegat -qui gosaria discutir-ho?-, el llegat dels que se’n van, ¿per què ha de ser un dret reservat a uns quants -a uns quants afortunats-, en lloc de ser-ho per a tothom?
Hi ha un gros problema que ho impedeix, ara com ara, i és -per dir-ho de manera succinta- l’estupidesa humana. Però, contra la coneguda opinió tan pessimista del senyor Einstein, vull pensar que algun dia deixarà de ser un obstacle insalvable.
Els petits canvis són poderosos, i poden ser-ho perfectament més que l’estupidesa, la mesquinesa i la miopia juntes.
Aquest és el text, resumit, de la notícia publicada per GironaNoticies.com:

“El delegat del Govern a Girona, Jordi Martinoy, el secretari general del Departament d’Acció Social i Ciutadania, Jordi Rustullet, l´alcaldessa de Vilafant, Pepi Comalada, i el president de Mifas, Pere Tubert, han
inaugurat el centre ocupacional i de recursos Pere Llonch, situat a Vilafant.
“El centre, de 20 places, té com a finalitat impulsar la capacitat professional de les persones amb
discapacitats físiques per ajudar-les a la seva inserció laboral, i es troba en uns terrenys cedits per l’Ajuntament de Vilafant, a la urbanització Els Olivars, al costat del geriàtric i de l’escola especial Mare de Déu del Mont. Pere Tubert durant el seu parlament ha destacat la predisposició ‘immediata’ de l’antic consistori, presidit per Paulí Fernández (CiU), d’oferir els terrenys i la rapidesa de la gestió per tirar endavant el projecte.
“L´objectiu del centre és impulsar la capacitat professionals i les habilitats en l´àmbit de la formació ocupacional de les persones amb discapacitat física per preparar la seva inserció laboral. Alhora, des
del centre també es tindrà cura de les necessitats d´autonomia personal i de salut dels usuaris i es convertirà en la seu social de Mifas a l’Alt Empordà. El cost del centre ha estat d’1.365.447 euros, 532.000
euros dels quals han estat subvencionats pel Departament d’Acció Social i Ciutadania i la resta, amb aportacions privades i públiques, així com dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del cost total gràcies a l’herència d’un antic soci de Mifas, Pere Llonch, que va llegar bona part de les seves propietats a Mifas.
“La inauguració ha tingut tres mesos més tard de la data prevista”.
Aquesta era la crònica periodística. Però és molt més llegidora la d’en Quim Bonaventura, el segon de bordo, que la feia des de dins en el seu blog amb aquella conya marinera tan seva, fina com un pinzell, i que afusello a continuació (igual com he fet amb la foto, feta per ell mateix el dia de la inauguració, a la qual un servidor no va poder assistir):

“Ja està fet. Avui a les 11 del matí hem inaugurat el Pere Llonch a Vilafant. Penjo algunes fotos dels moments, de la gent que ens ha acompanyat; representació d’aquí, d’allà i de més enllà. Dos socis de MIFAS han tallat la cinta, com és costum a la casa. Sembla que l’edifici ha agradat, els colors, l’entorn, el poble, l’acolliment del poble, etc.. A l”Empordà ja se sap. El dia ha estat magnífic i MIFAS ha obert un altre equipament, na fent. Des del Pere Llonch també es veu
molt bé el Canigó, passa el mateix a Riudellots on hi ha l’altre centre. La muntanya és venerada per tots els catalans, però ara ens la guarden els francesos. MIFAS s’hi acosta de mica en mica”.

[Publicat a L'Hereu Riera el 6 d'agost de 2008]
 

Tots a la mani pels DD HH!

 


["DRET A HERETAR UNIVERSAL = EFECTIVA IGUALTAT D'OPORTUNITATS I EFECTIU REPARTIMENT DE LA RIQUESA"]

...

"Les ONG gironines convoquen una manifestació virtual per defensar el compliment dels drets humans". Amb aquest enunciat el diari d’ahir donava a conèixer a tothom la campanya que des de fa unes setmanes ha engegat la Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l’Alt Maresme per complementar i amplificar la manifestació presencial que promou i que té lloc pels carrers de la capital del Gironès cada 10 de desembre, per commemorar la proclamació de la Declaració Universal dels Drets de l’Home feta per l’ONU el 1948, amb una altra manifestació, aquesta virtual, a Internet, a la plana www.flickr.com/dretshumans, per estimular i facilitar la participació del màxim nombre de ciutadans, sense necessitat de desplaçar-se -els que no ho puguin fer- per manifestar-se i podent-ho fer amb la mateixa contundència, aprofitant l’accés del gran públic actualment a les noves tecnologies i la tirada que hi tenen sobretot les generacions més joves.

De fet, la contundència pot ser encara més gran tenint en compte que aquest format permet que cada manifestant, o grup de manifestants -la foto penjada pot ser individual o col·lectiva-, faci el seu propi manifest personalitzat, dins el marc general de celebració i/o reivindicació dels Drets Humans, tan solemnement proclamats per l’ONU tot just després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial (amb el record aleshores vivíssim dels horrors viscuts en aquella increïble bogeria bèl·lica) i tanmateix tan difícil d’aplicar en el dia a dia de la humanitat i en una gran quantitat de països que no arriben ni al nivell de l’aprovat més elemental.
Un servidor de vostès no podia deixar passar una oportunitat com aquesta, i m’hi he apuntat. Ja em disculparàs, caríssim i hipotètic lector, que parli de mi, però tinc l’excusa incontestable que això és un blog personal, i aquí tenim llicència per teclejar pels descosits, oi? Ara bé, si hom no és exactament un exhibicionista, li cal alguna bona raó per donar la cara, sovint, i en el meu cas aquesta raó és molt poderosa: es tracta d’aquest monstre que governa el món (amb els retops patètics de reductes com la Cuba minvant d’en Fidel, la Corea del Nord que es va obrint lentament a la del sud -ves quin remei!- o la mateixa Xina roja descolorida), que ven allà on va i triomfa una democràcia de boqueta i plena de trampes i que s’adorna i s’escuda amb formalismes com la mateixa Declaració dels Drets de l’Home i la mateixa ONU (que sempre que li convé, com es va veure amb el xou de la Declaració de Guerra contra l’Iraq feta pels tres tenors de les Açores, no té manies d’aparcar-la en un lloc que no molesti) mentre per sotamà juga al seu joc brut d’apostar sempre al cavall guanyador, peti qui peti (sigui el medi ambient, siguin els drets humans, siguin les vides humanes que facin nosa o que entrin a la cínica estadística dels "danys col·laterals"), i no deixar mai d’augmentar els guanys i multiplicar els beneficis, sempre a costa dels desgraciats desposseïts (desposseïts pel sistema hereditari, des del precís moment del naixement) i de l’enorme majoria de pàries de la terra, com en deia el vell Marx.
¿Per què en la Declaració dels Drets de la Humanitat no s’hi va incloure el dret a l’herència universal, com a previ a tots els altres? Quan trobi algú capaç de contestar aquesta pregunta em penso que em començaré a veure capaç d’entendre alguna cosa d’aquest món tan malgirbat, pensat amb els peus i fet amb el cul, com deia aquell.

[Publicat a L'Hereu Riera el 8 d'octubre de 2007]

El Dret d'Herència Universal

El Dret d'Herència Universal

 

Introito:

La ressaca de l’esfrondrament de l’anomenat socialisme real ha deixat un panorama d’estupefacció i desorientació, d’una banda, i de l’altra un eufòric capitalisme, mudat ara amb noves denominacions: neoliberalisme, economia de mercat, pensament únic… La vella divisió de la societat en classes dominants i classes dominades persisteix, vencedora de les diferents escomeses de què ha estat objecte des de les esquerres, de tots els assalts dels desposseïts. Les estructures de sempre, amb totes les seves injustícies
inherents, resisteixen intactes: unes classes minoritàries, i a més endogàmiques, molt fortes, subjugant una immensa majoria de classes assalariades. Ens caldria preguntar-nos per què és així, d’on els ve aquesta força granítica. Els ve de la riquesa que tenen acumulada, de les seves propietats, és clar. Però el cert és que ningú té temps en el curs d’una vida, partint de zero, de fer-se ric fins a fer-se massa poderós: s’ha de
partir necessàriament d’una situació d’avantatge, i aquest avantatge el dóna l’herència.
Les regles de joc actuals, a través del sistema hereditari establert, no sols permeten sinó que afavoreixen
l’amassament de grans fortunes en unes poques mans, gairebé sempre les mateixes. Hi ha una minoria rica que acumula dividends sense parar, i les seves fortunes passen de pares a fills; i hi ha una majoria de
desheretats que no poden llegar als seus fills més que el fruit d’una vida de treball (això els que han tingut feina, és clar, els que han pogut treballar). Aquesta és la clau, que explica molt bé moltes de les
coses que passen cada dia al món. Si els béns, les propietats, els fruits del treball dels homes fossin heretats no solament pels fills dels propietaris, sinó pels fills de tothom, és a dir, si els joves fossin els hereus universals, si l’herència fos un bé, un dret de l’home, la societat, sense deixar de ser la que és, deixaria de ser tan agressiva i el món seria un lloc finalment vivible.

[Aquest text i els que segueixen formen part de la proposta que vaig presentar al Fòrum Català per Repensar la Societat http://www.novacis.org/croniques.htm que es va celebrar els anys 1998 i 1999 a Barcelona, auspiciat per l'associació EcoConcern i organitzat i realitzat per Nova - Centre per a la Innovació Social http://www.nova.cat/ Es pot trobar el text sencer a: http://herenciauniversal.blogspot.com/ ]



Diagnòstic:

El fet que hi hagi classes socials i que aquestes siguin font de tants problemes ens obliga a plantejar-nos el perquè de l’existència mateixa de les classes socials, què les genera i per què són tan immutables.
Allò que permet i fomenta la divisió de classes és el sistema hereditari vigent: a través de l’herència es transmeten les grans fortunes, que així queden blindades en mans dels seus posseïdors, i també es transmeten les situacions de misèria o de precarietat econòmica dels desposseïts. D’aquesta manera, les persones veuen injustament afavorides o injustament hipotecades les seves perspectives de futur només per l’atzar de la naixença. El talent, la voluntat i el treball queden inexorablement mediatitzades pel fet absolutament aleatori del naixement; la societat es mostra incapaç de donar a tots els seus membres una autèntica igualtat d’oportunitats.

Objectius:

L’objectiu és clar: que entre els drets dels ciutadans figuri -i no pas en últim lloc- el d’heretar, no per haver nascut en el si de tal o tal altra família, sinó pel simple fet d’haver nascut com a persones humanes.
La societat ha de poder garantir a tots els joves, en el moment de la seva emancipació, una sèrie de béns, immobles i/o pecuniaris, perquè puguin començar a tenir una vida independent i amb recursos per
obrir-se camí dins la mateixa societat. Per això caldria que els nostres conciutadans es mentalitzessin que poden deixar darrera seu un món més just, només exercint la seva voluntat sobirana de testar: testant a favor de la societat, a favor dels joves, que són la societat de demà.

Instruments:

A diferència d’altres opcions, aquesta no demana cap esforç: la persona que llega els seus béns a una altra no es desprèn de res. Durant la seva vida en disfruta, i després els cedeix a una altra que en pugui
continuar fent ús. Aquest hereu tradicionalment sol ser de la mateixa família, d’acord amb els sistemes hereditaris usuals. Les persones s’haurien de convèncer que testant a favor de la comunitat no solament
no farien un tort als seus familiars més joves, sinó que els afavoririen, ja que els deixarien en herència un món amb menys desequilibris i per tant amb menys tensió, pel fet que tothom hi tindria la seva oportunitat, i la competència entre semblants deixaria de ser ferotge. Caldria una solució política que acollís i fomentés
aquesta possibilitat, però si no és així -la política sol anar un pas darrera de la societat, i la legislació dos-, la societat civil pot crear els seus propis instruments: una fundació, una xarxa de caixes populars o qualsevol estri semblant que comencés a fer realitat aquesta proposta. Tanmateix, hi ha una raó de pes que pot ajudar a reflexionar: si aquesta proposició tingués algun dia el rang de llei, aleshores la llei -que ha d’estar al servei del poble- garantiria el repartiment equitatiu de la riquesa -i per tant el reequilibri continu de la societat-, a través de l’herència universal, i fomentaria la circulació de capitals. L’estalvi passaria a ser el "pla de pensions" de cadascú.
[BCN, abril de 1999]

En síntesi:

—La base de la meva exposició és que tots els ciutadans, arreu del món, ens veiem obligats a jugar un joc les regles del qual inclouen la trampa. Això és inacceptable per principi, però encara més en vista dels resultats que dóna: només cal mirar què passa al món cada dia, com evolucionen les coses.
Es tractaria, en definitiva, de suprimir aquesta possibilitat de fer trampa: que la lluita per la subsistència
sigui una lluita noble, lleial; una competència estimulant, i no pas una competició estressant i generadora de conflictes, com passa ara.

—Les característiques d'aquest projecte serien les següents:

* És possibilista: es pot posar en marxa ara mateix.
* És viable, perquè tothom pot entendre que l'esforç que demana és mínim, si no nul, i que en canvi els beneficis poden arribar a ser enormement importants i decisius: pot donar com a resultat una societat no pas
nova, però sí completament renovada.
* És compatible amb el sistema vigent, i ho seria també amb totes les alternatives presentades
en aquest Fòrum. Es tracta d'una reforma des de dins, però radical.

—Els objectius pretesos:

* L'objectiu general és no pas el de suprimir el dret a heretar, com pot semblar, sinó tot al contrari: que tothom pugui heretar la part que li correspongui del patrimoni col·lectiu. És a dir, que heretar sigui un
Dret universal, de tots els homes, pel sol fet d?haver nascut com a persones humanes i ciutadans del món. Cal, doncs, crear aquest patrimoni col·lectiu, i això està a l'abast de tothom a través de l'acte personal i sobirà de testar, de fer-ho a favor del col·lectiu de cada comunitat (poble, ciutat…). Sobre la part sentimental de les possessions transferibles (la casa paterna, el negoci familiar, etc), els parents directes (fills, en primer lloc) hi tindrien opció preferent, com és natural.
* Que l'atzar del naixement, doncs, no sigui un privilegi per a alguns (la riquesa, per definició, no pot
ser una qüestió de majories) i un handicap per a la resta de ciutadans.
* Aconseguir, consegüentment, una autèntica i real igualtat d'oportunitats per a tothom.
* Que tothom tingui el seu lloc de treball i que cada feina (útil) tingui algú que la faci: tothom al seu lloc de treball i un lloc de treball per a cadascú.
* El sistema proposat hauria de tenir necessàriament aquests efectes:
-Seria un distribuïdor permanent de la riquesa creada.
-Seria antiespeculatiu: s'acabarien les propietats desaprofitades.
-Donaria fluïdesa a l'intercanvi i al moviment de capitals (sense fer desaparèixer, però, l'estalvi, que passaria a ser l?assegurança per a la vellesa, el pla de pensions personal dels ciutadans).
-Preservaria el principi democràtic de "un home, un vot", que l?actual i previsible febre de fusions entre macroempreses multinacionals amenaça de buidar de sentit.
-El sistema polític piramidal s'invertiria, perquè aniria "de baix a dalt", i la política esdevindria menys retòrica i més eficaç.
-Acumular fins a l'infinit deixaria de tenir sentit, i per tant el perill de les macroconcentracions com a nous senyors feudals aniria minvant fins a desaparèixer.
-S'evitarien molts conflictes generacionals, ja que no tindria lloc el xantatge (explícit o implícit) que és inherent a tota herència paterna.

—Els possibles instruments:
· Efecte "taca d'oli": fer que l'exemple s'estengui.
· Plantejar aquesta pregunta: ¿Estaríeu d?acord amb un sistema socioeconòmic que universalitzés l'herència -i per tant que l'anivellés- a canvi que no us cobrés impostos mai més (en vida)? Remarquem que la pregunta és plantejable al Parlament, en forma d’iniciativa ciutadana, amb el sol aval d’una determinada quantitat de signatures.
· Estudi exhaustiu de possibilitats, a nivell universitari i/o professional: càlcul matemàtic, amb tot el suport informàtic necessari (una primera experimentació virtual).
· Iniciativa política i/o popular:
-Popular: fundació, fons comunitari, xarxa de caixes populars…
-Polític (seria l'objectiu a aconseguir, ja que arrossegaria i garantiria tots els altres): promulgar una nova Llei de successió, primer que empari i estimuli el nou sistema, i finalment que l'instrumentalitzi: tot continuaria igual (no hi hauria cap trauma, cap cataclisme) excepte el sistema hereditari, que passaria de ser l'origen
de molts desequilibris i desordres a ser la clau d'una nova vida de les persones i d'una societat renovada, més sana i integradora.
· Informació i mentalització. La disposició legal recent sobre l'ordre dels cognoms paterns pot ajudar a trencar l'esquema mental de la successió per línia paterna.
· La lògica matemàtica: la dèria de voler sortir de la massa i formar part del grup de privilegiats és una
quimera suïcida. Tanmateix, el sistema que dissenyem aquí crec que precisament donaria peu a tota classe d'originalitats, perquè, donant recursos als joves, els faria aflorar la creativitat (artística, artesanal, mecànica, científica, etc).
· Visualització, virtualització: cine, còmic, novel·la, exposició didàctica…; l'escola.
· Prospectiva: com hauria evolucionat la realitat si haguessin existit aquestes altres condicions que proposem?
L'objectiu d'aquesta planificació seria, parafrasejant Karl Marx, "crear un sistema social on cada nen que porti en ell mateix el geni de Mozart o Rafael pugui esdevenir Mozart o Rafael; en cas contrari, assassinarem Mozart o Rafael en aquests nens".

En tot cas, tothom té la perspectiva de la seva pròpia experiència personal o la dels nombrosos casos que tots podem conèixer per valorar les possibilitats reals que enclou la proposta presentada en aquest Fòrum. Personalment només hi veig un inconvenient, i és que potser trauríem arguments a novel·listes com ara
la inefable Agatha Christie i en general a bona part de la novel·la negra clàssica, però crec que això també ho podríem superar…

 [Publicat a L'Hereu Riera, el 15 d'agost de 2007]

We, the people...

Poble meu (tenim dret a dir meu?),
gent humil, mesquinets, plebs il·lusa
a qui una ombra de luxe enlluerna
i fa inofensiva, mestissa,
i deixa indefensa.
Per escreix, la TV,
incessant, us injecta l’enveja.

No accepteu donatius, res d’almoines.
D’on surten les misses?
Amb els vostres estalvis
—suada avarícia dels pobres—
rumbegen els bancs populars
i remenen milers de milers
i se n’unten els dits Benemèrits
(els càrrecs -diu- són honorífics;
bé, però, qui serveix les comandes?)
i alcen pisos de gala per als fills ben triats,
que poden concloure:
—Papà, com que em caso vull casa!

I vosaltres, qui sou? I quants sou?
Mireu-vos, compteu-vos primer;
de seguida apresteu-vos!

No cal pas vessar sang:
tota sang té una mare.
No cal pas malmetre, desfer:
només refer, que tot és vostre.

Cal només voluntat, unitat,
potser un xic de paciència,
molt de seny i un mot d’ordre legítim.
I obeir-lo, complir-lo!

Encara heu d’aprendre la força del nombre!
La implacable eficàcia
d’un no
just, compacte i unànime!

Arrenqueu-vos la bena.

(Pere Quart, Taula rodona dins un mirall bonyegut)