Poble meu (tenim dret a dir meu?),
gent humil, mesquinets, plebs il·lusa
a qui una ombra de luxe enlluerna
i fa inofensiva, mestissa,
i deixa indefensa.
Per escreix, la TV,
incessant, us injecta l’enveja.
No accepteu donatius, res d’almoines.
D’on surten les misses?
Amb els vostres estalvis
—suada avarícia dels pobres—
rumbegen els bancs populars
i remenen milers de milers
i se n’unten els dits Benemèrits
(els càrrecs -diu- són honorífics;
bé, però, qui serveix les comandes?)
i alcen pisos de gala per als fills ben triats,
que poden concloure:
—Papà, com que em caso vull casa!
I vosaltres, qui sou? I quants sou?
Mireu-vos, compteu-vos primer;
de seguida apresteu-vos!
No cal pas vessar sang:
tota sang té una mare.
No cal pas malmetre, desfer:
només refer, que tot és vostre.
Cal només voluntat, unitat,
potser un xic de paciència,
molt de seny i un mot d’ordre legítim.
I obeir-lo, complir-lo!
Encara heu d’aprendre la força del nombre!
La implacable eficàcia
d’un no
just, compacte i unànime!
Arrenqueu-vos la bena.
(Pere Quart, Taula rodona dins un mirall bonyegut)
